dilluns, 21 d’agost de 2017

En Julio i la seva Devils O’the Highlands footrace



El maasai Julio va visitar Escòcia i ens deixa aquesta interessant crònica :




Buff!!! Les 2’45 del matí i ja despert. Estic a l’habitació d’una casa particular a Fort William. Per la finestra puc veure el Ben Nevis ple de núvols. Esmorzar ràpid per no molestar a la família que ens ha llogat una habitació i agafo el cotxe per anar a l’estació d’autobusos a on m’espera l’autobús que em portarà a Tyndrum. Un llogarret a gairebé 50 milles d’on estic allotjat.



La Devils O’the Highlands footrace no és cap salvatjada a l’estil català. És una ultra (per mi si passa de la distancia de marató, ho és) de 43 milles (69 km) i poc més de 2000 metres de desnivell positiu, per la ruta del West Highland Way; un dels camins que creuen les Highlands més concorreguts d’Escòcia. Això es tradueix en una ruta pistera amb puja-baixes ràpids i curts que et permet córrer pràcticament durant tot el recorregut.



Els inconvenients (a part de la matinada) són : no hi han avituallaments sòlids (només tres d’aigua), no està marcat el recorregut, el temps meteorològic i els “putus” (fecking lil’ bastards, en llengua nativa) midges. Ho explicaré:



- Has de preparar dues bosses petites amb l’aliment i isotònics que vulguis per la cursa. Hi ha dos punts del recorregut on l’organització et garanteix que les trobaràs. Tu les marques amb el número de dorsal i el lloc on les vols, i ells te les porten. Els aliments i objectes que es quedin a les bosses, es llencen, així que t’has de menjar o emportar tot el que posis a dintre. Amb això, la previsió i el coneixement de les necessitats de cadascú, són fonamentals.



- El camí no està marcat. Només trobes uns pals cada 10 o 15 km que t’indiquen que estàs en el West Highland way. Portar un mapa i el track al GPS es fonamental (l’organització no penja el track; t’has d’espavilar).



- Escòcia té un clima molt canviant, i a les Highlands ho és més. Vaig córrer la meitat de la cursa amb màniga curta i “manguitos”. L’altra meitat vaig passar fred, calor, em va ploure i va bufar un vent ben fort. Quan dic que em va ploure, és que em va ploure unes cinc vegades. Tot el camí estava ben moll ; les pedres relliscaven i, els midges sortien de cacera.



- Els midges són un minúscul mosquit que surt a menjar en núvols. Les seves picades són molt petites i, sembla que t’han cremat amb una burilla. Jo ja estava avisat per la comunitat de runners escocesos. Em vaig comprar un repel·lent extra fort i em vaig embadurnar a casa. Només baixar de l’autocar em van posar les orelles i el cap a parir. Pel camí, havies d’aixecar molt el cap si no volies ficar-te de ple en un núvol d’aquests i menjar-te uns quants.



Ús he parlat dels inconvenients. Tota la resta: un plaer. Els paisatges són inoblidables, la gent és una passada i, excepte per la distància, córrer amb aquesta temperatura i aquests camins és increïble.



La cursa la començo fort (bé, el meu nivell de fort). Passo els primers 20 km per sota de les dues hores. Tal i com ho tenia planificat, volia fer els primers 30 per sota de les tres hores, passant pel primer avituallament. Després venien els “desnivells” i segurament no podria mantenir el ritme.



Suposo que la matinada, el desconeixement del medi, els puja-baixa continus, el ritme “non-stop” sense parades curtes als avituallaments (a la qual cosa estic més acostumat), em van posant al meu lloc. Els 30 km els faig en una mica més de tres hores. Plou i fa vent i, em noto que no estic menjant el suficient.



Arribo al segon avituallament; a la milla 27 (kilòmetre 42), i vull parar a menjar bé i baixar pulsacions. L’avituallament (la meva segona bossa de vida) són dues taules al mig del camí. Tal i com arribo, començo a hidratar-me, a menjar barretes, guardar-me menjar per la segona part de la cursa i reomplir les ampolles. De sobte comença a ploure súper fort. No hi ha lloc a on guarir-te. No pots ni menjar tranquil. Els dels avituallaments et miren estrany. Per ells és normal.



Després d’això, ve pràcticament tot el desnivell. Vaig molt lent i, malgrat les converses amb els corredors escocesos i un madrileny que viu allà, començo a estar atabalat. Estic súper xop; no puc córrer a les pujades,on jo pensava que els hi trauria marge; estic cansat de menjar tota l’estona el mateix (mal planificada la varietat en el menjar). De sobte, a dalt dels “Staircase to hell” (un turonet) em trobo amb un paio amb un Bodhran (timbal típic d’allà) tocant i cantant com un boig. A més, hi ha una senyora gran disfressada de diablessa que em dóna unes “xuxes.” Ballo amb el músic i parlo amb la senyora. Ja tinc forces. Començo a córrer de nou a un ritme tranquil però constant. Sé que queden 10 km i, malgrat que plou “a saco”, avanço força gent a les pujades.



La ciutat, la civilització (Fort William), apareix del no res. Música gaèlica, crits d’ànims sota la pluja, homes amb faldilles i la meva Nuri. He trigat 8 hores i 15 minuts. M’han sortit 69 km i 2012 metres de desnivell positiu. Em donen la dessuadora i la samarreta de finisher (abans no et donen res). Em porten a una carpa a on està tothom. Tinc com 7 plats a escollir (vegans i no vegans) tots handmade. Em menjo un chilli de verdures amb quinoa i arròs integral (Tete, si ho proves, flipes) i em donen una Guinness. Fora plou a bots i barrals. Em quedo una estona a animar als que encara arriben. Ara em vull mullar com tots els del públic que hi són allà animant fins a l’últim.



El guanyador va fer unes 5 hores. Ha guanyat la triple corona d’enguany d’allà (les tres ultres de les Highlands), rebentant tots els rècords.





Tots i totes, corredors/es, organització i familiars, després d’una dutxa, vam anar al mateix pub a menjar alguna cosa més, a brindar tots junts i a cridar com bojos quan apareixia un altre finisher per la porta. Són bojos aquests escocesos... but I like it.

Cap comentari:

Publica un comentari

Participa en el bloc i afegeix els teus comentaris: