La Tramuntana cau rendida al coratge maasai

Aquest passat cap de setmana, l’empresa Klassmark, organitzava, per 5è any consecutiu, el trail del Cap de Creus, una competició amb dues proves, una cursa de 23 km i 1200 metres de desnivell positiu i la prova reina, una “marató” de 39 km i 1900m positius.

Com ja va sent habitual, alguns maasais, que la tenen marcada al calendari, es van desplaçar cap allà on els Pirineus s’endinsen al mar per prendre la sortida. La meteorologia  augurava un cel clar i una tramuntana que esfereïa. El dia anterior des de l’organització s’avisava a les corredores que les ràfegues serien de 80 a 100km per hora i que era indispensable dur paravent i mòbil per afrontar la prova. A les 8 sortia la prova curta on hi participaven els maasais Sergi Millaruelo, qui dona per acabada la brillant temporada de canicros, la maasai d’Arbúcies Eva Montero que partia com a favorita a la victòria i el santestevenc  Ferran de la Varga. En la prova llarga, retallada per culpa del nostrat vent del nord, feien via a les 9 del matí els maasais Roger Costa, en Carles Ametller que venia a fer volum i en Tete que sembla que després de les 24 hores pel Cap de Creus segueix mantenint l’idil·li amb aquest bocí de paradís.

Amb un paisatge espectacular però amb unes condicions meteorològiques adverses els maasais van sortir a desafiar el vent i a fer la cursa que cadascú s’havia plantejat . De bon començament l’Eva va posar-se al capdavant de la mitja marató amb la Júlia Font i una altra competidora. Va arribar al Puig
de l’Àliga (463m) i al Puig Alt (492m)  en primera posició després de prémer  les dents en el primers

dos ascensos. No obstant en un descens molt pedregós les dues perseguidores van avançar a la maasai que, segons ens ha explicat, no aconseguia equilibrar i controlar el seu cos degut a les fortes ràfegues de vent i la por a caure. Tanmateix, amb una força de voluntat de ferro i explicant-se que només estava al km 6,5 va anar agafant confiança i tot i que anava divisant les seves rivals no va ser fins al km 10 que l’Eva va avançar l’atleta de Font Romeu Júlia Font.  A partir d’aquí la fletxa d’Arbúcies

va començar a trobar-se bé i va decidir gaudir del paisatge que li regalava el Cap de Creus, cales, penya-segats, la maleïda tramuntana fent esclatar les ones contra les roques... pensant-se en tot moment que anava segona i sense saber que la primera classificada havia hagut d’abandonar per un dolor al peu, va encarar les dues darreres pujades fortes des de la cala Montjoi fins al Pla de les Gates. A les 2 hores i 27 minuts l’Eva Montero es coronava com a vencedora del trail Cap de Creus entrant la 46a de 497 participants. 5minuts més tard entraria la Júlia Font i 8 més tard la Paula Reixach, totes dues de categoria sub-23. Per altra banda en Sergi completava un molt bona cursa entrant 12è a la general i en Ferran travessava la línia de meta en 130a posició amb molt bones sensacions i amb la satisfacció d’haver gaudit del paisatge.

Mitja hora més tard els maasais Roger Costa, Carles Ametller i en Tete engegaven motors de la modalitat marató per recórrer un circuït retallat en 5 km i 300 metres de desnivell positiu degut a les fortes ratxes de vent. Segons en Roger, el tram retallat coincidia amb la cresta de Sant Salvador i Sant Pere de Rodes, el més bonic i impressionant, segons el maasai de Palau. El tres valents van afrontar la primera part del recorregut fins a Port de la Selva amb la tramuntana de cara, un cop van abandonar la vila estival de Josep Maria de Segarra el vent els va anar de cul ajudant-los en alguna
ocasió però dificultant l’equilibri sobretot en els trams de baixada on l’esforç era major. Durant bona part del recorregut la claca maasai es va fer sentir amb força encoratjant als tres corredors que a Cadaqués rebien la grata sorpresa  del maasai Kevin que decidia acompanyar fins a la línia de meta a Roger Costa i Carles Ametller els quals van afrontar la darrera rampa de 3km amb la tramuntana de cara fet que augmentar, per si fos poca cosa, la dificultat en els últims quilòmetres de la cursa. Finalment, ja a l'arribada, els primers maasais en completar els 41 kms van ser en Carles Ametller i en Roger en 53a i 54a posició amb un temps de 4:31h seguit d'en Tete que ho va fer en 188a posició i un temps de 5:18h. Aquest darrer, segons declaracions a posteriori, afirmava que estarà molt temps sense trepitjar el Cap de Creus.

Els tres maasais es van mostrar satisfets pel recorregut. En Roger afirmava després de la cursa:
“Malgrat la dificultat afegida pel temps, la tramuntana ens va regalar un cel ras, amb unes vistes espectaculars i una mar picada que realçava la bellesa d'un paratge ja de per si, immillorable. Digueu-me romàntic però l'any que ve hi tornaré!”

Ultra Estels del Sud

Per altra banda el maasai Julio acomiadava el mes d’abril des dels Ports, corrent l’Ultra Estels del Sud. Us deixem amb la seva vivència personal d’una cursa

“El dissabte dia 30 d'abril, a les set de la matinada, arrencava l'Ultra Estels del Sud i la seva germana petita “Half” Ultra Estels del Sud, des de la població d'Arnes, al sud de Catalunya i just a la frontera amb Terol. Tant una com l'altra recorren els corriols del massís dels Ports. Un espai de poca alçada que, per estar a prop del mar, la gent desconeix. Però, lluny de trobar-te un terreny àrid i pla, aquest parc natural amaga un indret ple de boscos ben obacs amb vegetació molt atlàntica i amb un clima difícil de preveure.

Jo he disputat la prova de 65,5 km i 3000 metres positius de desnivell (la Half) i he de dir que m'ha deixat molt sorprès. Vaig començar la setmana amb unes febres sobtades que, de retruc, em van deixar les articulacions tant tocades com si ja hagués fet la prova. Gairebé no podia posar els peus al terra. Això em va fer dubtar molt fins el mateix dissabte de matinada. Però, com em va dir un dia el Xavi Jijo; portar aquesta samarreta, només t'obliga a donar el millor de tu mateix. Així que, em vesteixo i surto al carrer amb ganes d'intentar-ho. Per fer-lo més èpic: plou i fot un vent que et tira pel terra.

Com és habitual en aquests pobles, els vilatans estan al carrer, mullant-se amb tu. Escalfant l'ambient amb focs d'artifici i uns diables fent ràpels des del campanar de l'església. L'ambient t'encomana a treure forces i a tirar, com a mínim, fins a Caro (el primer refugi i avituallament sòlid) al km 23.

Comença la festa. Ja sabeu: AC-DC, coet de Sant Fermí..., i jo deixo que tot Cristo em passi de llarg. No és qüestió de tenir pressa ja que encara tinc els peus com adormits i amb una sensació com de rampes (si, sóc gili..., però tinc l'esperança de que anirà millorant). Veig com en passa gent a ritme molt lent i els meus ànims comencen a desaparèixer al mateix temps que la boira i el vent es fan els amos i senyors del recorregut.

Però, amb molt d'esforç (23 km i 1100 metres positius) arribo a Caro. El camí fins aquí ha estat preciós. Ple de boscos que et fan pensar si no estàs al Berguedà. I el millor: el meu ritme ha anat creixent a mida que les meves molèsties anaven desapareixent. Ens avisen que, quan arribem al cim del Mont Caro, ens esperen vents de 90 km, que anem amb compte. M'engresco i miro de continuar una estona més.

La pujada és terrible. Has d'anar a un ritme molt tranquil per no perdre les senyals del recorregut per culpa de la boira. Cau pluja i bufa un vent que et glaça les mans (la FEEC ens va obligar a portar l'equipament d'emergència). A dalt del cim, has de caminar a quatre grapes. He corregut a l'Empordà i a Núria i no m'havia trobat una cosa igual. La gent de davant meu queien al terra i s'estripaven les maies. Els bastons i les gorres sortien volant.

Comencem la baixada i 15 km després arribo a Paüls. Aprofito per menjar i veure com estic de forces. Em diuen que la Ultra la acaben de suspendre per mal temps, però que nosaltres podem continuar. Hem queda una de les pujades més fortes: 5 km i 700 metres de desnivell. La pujada al Coll de la Gilaberta. La gent del poble t'anima. No deixa que t'enfonsis. Les meves cames em fan mal, però el meu cor em diu que he de continuar.

Per sorpresa meva, arrenco amb molta força i comença a passar gent en plena pujada. No faig ni una parada i en quant arribo a dalt em llenço a una baixada preciosa amb les roques d'en Benet de fons. Van caient els km i tens aquesta sensació que, això ja és un compte enrere. L'eufòria és molt gran. Em trobo un dels companys que van fer la sortida amb mi (no és Maasai) i faig els últims 10 km, entre mig d'un congost preciós (a on van rodar la pel·lícula BRUC, em van dir més tard), a un ritme força bo, tenint en compte que porto ja 55 km.

Els diables d'Arnes em fan un passadís a l'entrada del poble i m'acompanyen fins la línia de meta.

Xavi, tens raó: aquesta samarreta no t'obliga fer res més que donar-ho tot...però sembla que dóna ales!!!”