dimarts, 19 d’abril de 2016

Benvinguda maasai a la primavera

Punktrail de Sallent

Aquest diumenge, tot i que les mirades estaven fixades, principalment, a terres gironines, 3 Maasais, en Tete en Julio i en Roger, es van desplaçar fins a la comarca del Bages per participar de la Punk Trail de Sallent. Enguany es celebrava la 5a i última edició d’una prova, que com totes les anomenades “Punktrails”, esdevé una forma diferent d’afrontar una cursa. No hi ha inscripció, ni cronòmetre, ni classificació  i l’aportació es fa a través de menjar pel Banc dels Aliments, l’antítesi de l’empit que està agafant bona part del món dels esports de muntanya. Aquesta darrera edició es va caracteritzar per una pèrdua d’esperit punk ja que tant el marcatge, com els avituallaments i l’animació, punt forts d’aquest tipus de proves, va deixar molt a desitjar. De fet un error de marcatge va provocar que el grup capdavanter, on hi havia els maasais, acabés perdent-se per acabar a la cua de la cursa. Malgrat l'incident van gaudir molt del circuit semi nocturn, que s’iniciava a tres quarts de set de la tarda i que, finalment, va servir d’entrenament i a la vegada per recollir quilos i quilos de menjar pels que no en tenen.

Matxos ‘16

Paral·lelament, i més a prop de casa, els maasai Ignasi es desplaçava fins a Torelló, Osona, per trobar-se amb els maasais transeünts que havien fet nit a la caravana d’en Salva Luque. Aquest juntament amb en Joan Pous, l’Òscar España i en Marçal Llaó es llevaven a les 5 del matí per recollir els dorsals, agafar energia amb un bon esmorzar i enfilar cap a la sortida.
A dos quarts de set un total de 600 atletes iniciaven la 14ena edició d’una cursa de 63 km i 6.200 metres de desnivell acumulats que recorria l’Osona nord est per saltar cap a la Garrotxa i tornar-se a endinsar, altra volta, cap a la comarca de Verdaguer i Serrallonga. Una cursa molt dura i trencacames des del km 3, tal com afirma el maasai Salva Luque, amb corriols de descens molt tècnics i amb molta pedra. Duresa de principi a fi passant per punts emblemàtics com Bellmunt, el Puigsacalm i el Santuari de Cabrera, des d’on la vista, malgrat anar ràpid, era d’allò més impressionant.
Els nostres maasais van anar arribant progressivament, l’Òscar va entrar el 114è, darrera seu el cabirol del Montseny, en Marçal, entrava en 150a posició seguit del Salva, el 201 i el Joan, el 226. L’Ignasi va haver d’abandonar degut a una caiguda. Tots ells coincidien en destacar una correcta organització i una entrega de 10 per part dels voluntaris.


Trailwalker 2016





Diuen que allò bo es fa esperar, o que el millor sempre és pel final. Doncs així és, molt abans que els maasais de la punk trail es perdessin pels corriols de Sallent, que l’Ignasi es fracturés una costella a cavall d’Osona i la Garrotxa, o que en Salva aparqués la seva caravana en un camp de futbol habilitat per la organització, molt abans que tot això passés, els nostres herois quotidians començaven el dissabte a Olot i engegaven motors per afrontar, per 5è any consecutiu, els 100km que separen la capital volcànica de Sant Feliu de Guíxols. Aquest any els 6 valents i valentes que disputaven la Trailwalker eren els maasais Jonathan Quer, l’Oriol Masferrer, la Sílvia Puigtió, l’Ivan Carreras, la Montse Escudé i en Sergi Deumal, aquests dos últims l’incansable equip de suport que sumat a la presència permanent i omnipresent del Kiku Gamiz i el “presi” Quicu Sala feia presagiar una, si més no, bona jornada. Sense la presència de l'Estel, la Fina, l'Anna i el petit Pol res de tot el què va passar hagués pogut succeir. 
Com que des de la redacció maasai ens cenyim al relat periodístic, objectiu i contrastat, no podríem sintetitzar les emocions i les vivències viscudes per part dels components maasais, així doncs, reproduïm unes paraules explicades en primera persona, dos dies després, pel cervell de l’equip, o com se’l coneix per arreu del Baix Montseny, el “jefecito”, en Jonathan Quer, que juntament amb tots els membres de l’equip maasai van donar una lliçó de companyonia, sacrifici, esforç mutu i optimisme desbordant, aquí teniu les seves paraules:

“La setmana prèvia a la Trailwalker ja va ser una setmana que es palpava quelcom en l'ambient, a nivell d'equip últims preparatius com ara: les samarretes, avituallaments, logística, equip de suport, recollida de pitralls, mirar la “meteo”, últims consells per part de la gent, en fi, ganes, respecte i nervis.
Arriba dissabte ,a la sortida un ambient espectacular, 437 equips de 4 persones, un total de 1748 participants on cada equip ha hagut que recaptar 1500 euros com a mínim per poder ser en aquesta línia de sortida. És una cita amb la Trailwalker on any darrera any no para de créixer i els Maasais, ja en fa 5, que en som testimonis.


Sortida d'Olot amb un gran desplegament mediàtic,  també familiars, amics, curiosos, aficionats, molta gent a la sortida i on durant tot el recorregut ens els anirem tornant a trobar per donant-nos el seu suport. Els Maasais sortim en les primeres posicions i agafem un ritme còmode per tal de que aquest ens pugui portar el mes lluny possible sense desgastar molt el cos. Ens acompanyen en Quico Sala i en Quico Gamiz amb la btt i que no ens deixaran sols en tot el camí fins a Sant Feliu de Guíxols. Al km 17, a Sant Feliu de Pallerols, ens espera la nostra assistència la Montse i en Sergi. Ens avituallem una mica i tornem a arrencar, proper control, Les Planes D'Hostoles 5,7 km. A partir d'aquí la calor ja comença a “apretar” de valent, el ritme còmode continua i tots 4 anem prou sencers, a les Planes tres quarts del mateix, menjar veure, uns crits d’ànims per part de la claca i som-hi direcció Amer, 8,1 km que ja comencen a deixar els primers símptomes en forma de molèsties als bessons d'en Karre. Malgrat tot arribem a Amer sense disminuir ni un xic el ritme. Un cop a Amer la parada és una mica més llarga, en Karre  va a fer-se un massatge i alguns de nosaltres aprofitem per anar al WC uns minuts que ens van la mar de bé per poder refer-nos una mica i seguir amb el ritme marcat uns quants quilometres més direcció Anglés 7,5km. Aquí ens ajuntem amb uns companys de Vilafranca, l'Anna Juvé en Sergi Rodríguez, en Jordi Martí i l'Oriol Pagès, amb qui anàrem una bona estona compartint anècdotes i rialles mentre van passant els kilòmetres, a més a més aquí sens ajunta en Damià que ens acompanya una estoneta amb la btt, però de cop en Karre ens avisa que alguna cosa no va bé i a part de les molèsties als bessons li ve un petit mareig a causa de la calor. Decidim parar un moment a caminar i en Damià amb el bidó li tira aigua per sobre.

En aquests moment la calor es molt forta i a qualsevol dels 4 ens podia haver passat, un cop ens diu que està millor decidim tornar a córrer ja que ens queden 2 kilòmetres fins a Anglès on ens espera la nostra assistència. Un cop a Anglés seguim l’estratègia de fer una parada una mica llarga per menjar i beure bé, en Karre a més de les molèsties als bessons se li afegeixen 3 butllofes als dits dels peus que mes endavant entre Anglés i Girona ens faran parar a fer una cura d’urgència per part de la Bàrbara amb uns esparadraps, ( en Karre pobre està de pega ) i no s'acaba aquí!!! Després de recuperar forces a Anglés i sortir cap a Girona 17,1km, els hi diem a la nostra assistència que a Bescanó ens portin aigua ja que la calor es molt forta i segur que la necessitarem per poder fer aquest tram llarguíssim fins a Girona. Dit i fet, en marxa cap a Girona i als 2km parem, cura d’emergència de nou amb esparadraps a en Karre per part de la Bàrbara i reprenem el ritme però al cap de 2km li tornen a venir els marejos a en Karre i a partir d'aquí decidim prendre la decisió de córrer 1 kilòmetre i caminar 500 metres i si veiem que la cosa millora sempre som a temps de canviar d’estratègia, així d'aquesta manera arribem a Girona on ens espera la nostra assistència i tota la família Maasai per donar-nos tot el seu suport.


A Girona km 56 es el moment de fer un àpat una mica mes consistent, en Karre va a fer-se una cura als peus ja que te 9 dels 10 dits amb llagues, i més tard també recupera energies. Després de fer un cafetó ens tornem a posar en marxa, sembla que la parada ens ha anat bé i  seguim la mateixa estratègia que cada cop ens fa ser més optimistes i que creiem que ens portarà fins a Sant Feliu de Guíxols, no obstant no volem cantar victòria ja que ens queda molt camí i els kilòmetres cada cop pesen més i més. El proper control després de Girona és Cassà de la Selva que està a 15,3 kilòmetres. Aquí el recorregut comença a ser una mica lletjot però l'Uri i en Karre després d'uns xupitos de glucosa ens comencen a delitar amb un concert d'Inadaptats que fa que ens plantem a Cassà com si res. Allà fem la parada corresponent per alimentar-nos i beure bé, el massatge de rigor i tornem-hi que no ha estat res, estem al km 71,3 i l'objectiu cada cop és més a prop, ara els 3 propers controls ja són una mica mes curts i això ens dona molta moral per afrontar els darrers 30km, ens queda menys d'una marató i això ens fa ser molt optimistes. Sortim de Cassà cap a LLagostera 9,6km i al cap d’un parell de km la Sílvia ens diu que té unes molèsties al tendó Rotulià, no obstant diu que de moment es només una molèstia petita i que no l'impedeix continuar la marxa. Poc a poc se’ns va fent fosc i just arribem a Llagostera que ens cau la nit a sobre. Tots els companys que ens esperen es queden sorpresos perquè no s'esperen la nostra arribada tant aviat, km 80,9. L'objectiu és molt a prop, queda només mitja marató però els problemes físics cada cop van a més, en Karre cada cop té mes dolor a la "cintilla" i la Sílvia el Rotulià més adolorit a més a més d'un tall al peu. En aquest punt la nostra assistència i el grup de companys es clau ja que ens mimen més que mai amb massatges, consells, ànims... tot i més que provoca que ens posem en marxa amb una dosi de moral extra i conscients de que al pròxim control ja només ens quedarà molt i molt poc. Sortim de Llagostera, proper control a 9,7 km, portem els frontals posats ja que es negra nit i sembla que aquesta ens dona un plus d'energia, però dura poc, la Silvia ens demana una tireta o un “compit” perquè el tall que té al peu li fa molt mal, preguntem a uns nois que trobem si tenen alguna cosa, ja que nosaltres no en tenim però també ens diuen que no porten res, al final la Sílvia amb un "parell" decideix de tirar fins a Santa Cristina d'Aro, igualment en Karre que ja porta molts quilometres aguantant com un “jabato” la puta cintilla dels collons, però tot i els problemes arribem a Santa Cristina km 90,6, ja li tenim el peu al coll, ara si que la Trailwalker 2016 ja la tenim a la butxaca i no ens pararà ni un tren al mig del camí. A Santa Cristina tothom ja comença a creure que ho aconseguirem i es veu a la cara de tots que a part de cansats estan molt feliços de que estiguem a punt d'aconseguir l'objectiu. Ens comuniquen que a Sant Feliu de Guíxols tenim mes gent esperant-nos i que es volen fondre en una abraçada amb tots nosaltres. Sortim de Santa Cristina 9,4 quilometres en separen de l'objectiu final, crec que varen ser els 9,4 kms mes llargs de la nostra vida però crec que també varen ser els mes especials de tots els que hem fet mai, ja que de tots els kms que havíem fet  havien sigut pensant com un equip, com si tots fóssim un i això va ser molt especial, una experiència que s’ha de viure com a mínim un cop a la vida.”


Cap comentari:

Publica un comentari

Participa en el bloc i afegeix els teus comentaris: